A QUI NO SAP VIURE

(imagen de mi autoría)

A la persona que no sap viure, que no sap aprofitar el seu temps,

li diria que dedicada cap minut a pensar en lo que no pot fer o no pot aconseguir, que és en lo que normalment es pensa, es desitja.

N'hi han moltes coses, moltíssimes que passen desapercebudes, que no se li donen la importància que cal i es vol tindre coses, estar en companyia de, ser de tal o qual manera. 

Hi haurà coses que es podrà buscar, fer, per aconseguir; però hi ha unes altres que, per més que ens encabotem, per més que desitgem, no poden trobar-se.

Quans mals de cap trau el no tindre la companyia de, la persona de la que s'encarinya algú, l'amic o l'amiga que et deixa de costat, ... No siguem cabudes ni cabuts: els sentiments no es poden obligar, i l'amor o el carinyo o l'amistat, es tenen o no es tenen. 

Aprofitar el temps suposa aceptar la realitat i les seus circumstàncies i fer, fer, fer; sense fer res les coses poden eixir per casualitat o per atzar; i, encara així, és millor donar-se compte d'eixa sort o d'eixe atzar.

Aprofitar el temps susposa no anidar-se en la tristesa i quedar-se en ella i no veure altres ocasions que la vida presenta.

La vida és ara: ni abans ni desprès. La cosa més important de tot és tindre salut; sense ella, la realitat és molt més costosa i encara i tot, hi ha persones que saben vèncer eixe impediment i fan la seua vida una ocasió brillant tras una altra.

La societat ha canviat considerablement i encara va canviar molt més. I si la persona no se va adaptant a estos canvis, no podrà aprofitar ni sabrà viure el seu moment.

A la persona que no sap viure, que no sap aprofitar el seu temps,

hi ha que desfer-s'hi de tot allò que ens ancla a una vida inadaptada; el temps passa molt apresa i si no volem caure en el cercle de la pena i la tristesa, hi haurà que eixir del mateix per a abraçar altres coses que el nostre present ens proporciona.

Rosa Mª Villalta Ballester.

INSTINT

Que cap persona em detenga amb la meus sensació

que sóc lliure i cap cosa vull sinò ser jo

que a cap persona precise a cap persona reclame

doncs ni vull poseïr ni que em poseisquen

tan sols el meu sentir és la meua major posesió

eixa que cap persona pot  arrebatar-me

eixa que em cambia per un sol instant.

Que cap persona em detenga en el meu desig

per a poder apagar el foc que porte dins

per a saciar la sed de plaer que tinc

per a oblidar el dolor que tant sentisc.

Ja no hi ha cap prejuici ni tabú 

que tantes voltes m'ha recriminat.

Ja no existix ni culpa ni pecat

creència obsoleta d'una cosa tan necessària.

Ara m'alimente del erotisme iluminat

sacie la sed de plaer tantes voltes amagada

faig cas del instint tan natural e innat

que cura ferides i allunya tristesa i llant.

Ara sóc eixe animal instintiu y salvatge 

llire de qualsevol raó i lògica,

aquell ser que amagat per temor i culpa

ix del seu amagatall deixant la seua atadura .

Rosa Mª Villalta Ballester

PEIXOS

Quant m'agrada mirar els peixos

amb la seua serenitat i vitalitat

aletejant i obrint i tancant branques

allunyats dels sorrolls fora l'aigua!

Sense que em diguen ni els diga

tan sols admirant la seua tranquilitat.

Per un moment sóc un peix que nada

un peix que no sap què faig mirant.

I mirant el peix que tot estranya,

una llàgrima que mai en ell caurà.

Rosa Mª Villalta Ballester.

A LA MEUA VALÈNCIA

Moltes voltes el desesper

em fa desitjar de la meua València fugir

a un altre lloc fresc, llunyà del mar,

eixe  que Blasco Ibáñez i Sorolla

deixaren amb la seua ploma i pinzell fluir
i que Enric Valor en les seues Rondalles
la vida als pobles ens invita a llegir.

A eixa meua volguda Albufera

amb la seua fauna, flora i atardecers,

eixos arroçals que junt a ella

fan el plaer d'una bona paella.

A este clima que es pot envejar

on l'hivern en fa gens tiritar,

on el sol és el seu millor aliat

el mal temps poques voltes hallat

amb la suor  de la humedat pegat.

A la meua València alegre i festera

la de les Falles, mascletà i pólvora

la de les bandes de música 

la dels taronjers, azahar i horta.

Moltes voltes el desesper

em fa desitjar de la meua València fugir

aleshores comprenc per sencer

que el meu lloc no és un altre que ací.

Rosa Mª Villalta Ballester

ELECCIÓ

Per què els diners trenquen les relacions?

Per què no prevaleixen els valors?

Es perden anys d'amistat en un no res

s'alluyen germans s'apropen enganys

s'obliden totes les coses bones pasades

i sense pena es trenca un full d'història.

Però hi ha relacions duraderes i bones

conseqüència del respecte i la comprensió

mitjà on la confiança sempre és plena

persistència en corregir coses lletges

pretensió d'ajudar-se i sempre aprendre.

Les relacions precisen de comunicació

que ni es paga ni tampoc es compra

on a voltes sobra tota paraula

on les mirades són el millor missatge

i la conexió es fa sense cap llenguatge.

Per què trenquen els diners les relacions?

Perquè els diners no podràn mai pagar

coses que del cor es donen i reben.

Perquè les coses més meravelloses,

les que més valor adquirixen,

són dels diners les més llunyanes.

Aleshores sempre podràs d'escollir 

si busques una persona pels seus diners

o per allò que els diners mai trobará.

Que cadascú escollisca en la seua vida

allò que potser crega li beneficia.

Moltes persones preferixen els diners

unes altres el fonament de la relació;

i qui pense que millor les dos s'enganya

perquè tot el que s'aconseguix amb diners

deixa el dubte de si el valor humà amaga.

Rosa Mª Villalta Ballester

SERÀ LA VIDA O POTSER JO?

Serà la vida o potser jo

que la vergonya ja fosca

dona pas a una gran por,

que allò que destitjava

ja ni té fonament ni raó,

que les paraules escrites

tenen sempre una relació?

Serà la vida o potser jo

que ara sent més que mai

que aprenc sense escola

més d'acció que de lletra

que encara porte motxilla

ja pesada de cosa lletja?

Serà la vida o potser jo

que no puc encara gaudir

del que he pogut conseguir

perquè l'ombra de l'ahir

no deixa el present aclarir?

Rosa Mª Villalta Ballester

LLUNA DE DESEMBRE

Quan enyore la lluna,

platejada a la vora de la mar

a soles fosca parlant amb ella

com si les blanques paraules

al meu cor de goig emplenara.

Quan enyore la lluna,

il·luminant els meus pasos

quan a la foscor a soles passetge

amb els peus en la sorra húmida

amb l'aigua que suament els mulla.

Quan enyore la lluna,

una matinada d'un desembre

quan mirant-la de front a soles,

em mirava donant-me il·lusió

i amb l'aigua suau i tendra

era pau, i molt bona sensació.

Quan enyore la lluna,

que em mirava en la soletat,

i el fred que podria sentir

va ser un plaer sense cap nom.

Enyore eixa lluna plena

que me va plenar de pau i goig,

eixa que, caminant a soles,

em mirar ... em va tocar, 

i va fer d'aquella matinada,

mentre tot el món al llit dormia,

el dia més meravellós de la vida.

Rosa Mª Villalta Ballester