Estic aprenent i posant en pràctica a agraïr les coses boniques que tinc al meu costat. És tant important adonar-se del que tenim! Quant de temps invertim desitjant allò que no tenim o que pensem inadequadament que no tenim. A voltes, hi ha que parar de desitjar, parar de esperar, parar ...
Moltes voltes, no vivim el nostre moment per tal de desitjar, de voler, de queixar-se o inclús de lamentar-se de la nostra sort i no aprofitem el moment que, una volta passa, no torna.
Ara sóc capaç d'abraçar el sol, la sort de tindre ma mare, la sort de tindre un treball i un treball desitjat. La vida és un trencaclosques. No es pot esperar tindre tot i tindre un felicitat que no existeix. La felicitat és viure cada instant, no perdre-ho. Si es perd la vida, no pot haver-hi felicitat.
Sempre he sigut infeliç i he estat lamentant-me i he perdut la vida en això, en laments. I potser, no hi haja aconseguit allò que somiava o desitjava; perquè, al fi i al cap, és això: un desig.
Hi ha que acceptar-se tant com sóm, aceptar el que tenim i el que no tenim. I viure conforme açò. No aceptar-ho és anar contra corrent.
Encara que me ha costat molts anys, ara puc viure els moments que la vida em proporciona, sense fantasies o utopies que potser, si foren realitat, no m'agradaren.
És molt senzill caure en la melancolia del que podria haver fet o no fet. Però la realitat és el present.
Ara pense que les coses passan per alguna cosa, que no és per casualitat.
Ara sóc conscient de que hi ha que acceptar la realitat que tenim donat que la realitat no se pot canviar; pero sí, puc canviar la meua manera de viure-la.
I també la manera que pense de la realitat, la forma en que el cap traiciona el meu estar. Sóc conscient que ante una mateixa realitat, hi han moltes formes d'actuació i de reacció.
No hi ha una única reacció ni una sola manera d'afrontament.
