JO MATEIXA

No vull perdre un solo moment per temor o vergonya; desitge alliberar-me dels qui plenen el meu cap en eixes idees. 

He de ser jo mateixa, deixar de escoltar a qui vol aturarme.

Estic embolicada en una lluita entre aceptar a qui me vol però que em plenen de por i del sentit de vergonya, o rebutjar mostrant-li's que no rebutje la seua companya, el seu voler; però han d'aprendre a aceptar-me tal com sóc i no omplint-me amb les seues idees.

Vull volar, vull emprendre el camí de la llibertat; i per allò precise que em deixen d'omplir-me de la vergonya, la por, ...

Crec que tinc el dret de no sentir ja estes idees; de ser qui jo senta que sóc. No vull acabar el meus dies amb la cobardia de no fer el que sóc jo en realitat.

O crec que sóc. És un desig que he de portar a terme. No sóc cap xiqueta; sóc una dóna que no sap ser ella mateix, que està pendent de el que li diuen les que més le influeixen i que ja és hora de ser una mateixa.

No sé com eixir d'acò ni com començar. En realitat em dona vergonya tindre la edat que tinc i sentir-me com una xiqueta de deu anys. 

Però em dona molta més por no fer res per eixir. He de donar el pas. És prou dur, prou difícil. Podria no fer res; però això no és bo per a mi.

Sí, vull ser jo mateixa, trobar què em fa ser jo. No ser qui volen que siga, amb pensaments de por i vergonya.

Haurè de trobar el meu camí, la meua alegria. Això sí: vull ser jo mateixa.

Rosa Mª Villalta Ballester

ENCARA QUE PER UNS INSTANTS

Estic veient la vida com a mi m'agradaria.

Estic veient el verd del arbres, l'aigua clara i fresca dels rius baixant de les muntanyes.

Escolte el so de la pluja, del aigua dels rius, de les ones del mar, del vent, del silenci.

Estic en una vida sense plors, ni sorolls de venjança ni notícies de dones maltractades, en la que no hi ha fam, ni pobresa.

En esta vida no n'hi ha armes, ni guerres.

Sí discusions, punts de vista diferentes; però no enfrontaments. La gent parla, discuteix, pero mai hi ha enfrontaments entre les persones.

No n'hi ha por a parlar, ni a donar les opinions; hi ha una llibertat tal que es pot parlar sense gens de por.

Estic veient els xiquetes i les xiquetes sense plorar, felices i feliços sense gens de angoixa.

Tinc tan clar el meu quadre, tan viu, tan possible. Però encenc la ràdio i la primera notícia es la mort d'una dona a mans del seu home, la mirada de una xiqueta o xiquet veien-lo tot, la impossibilitat dels que arriben per mar per a poder sobreviure, el començament del racisme, les ganes d'arribar a un poder que cap sap què ni com fer. 

Mentrestant hi ha persones sense poder portar-se gens a la boca, xiquetes i xiquetes que es queden sense sa mara, dones venudes i xiquetes i xiquets per a benefici d'unes persones? que obtenen plaer d'elles i ells.

Tal volta em refugi en la meua visió tan meravellosa, eixa imatge que m'emporta a una vida que possiblement no hi haja però que encara que siga per una estona, tinc el plaer de viure-la i gaudir-la.

Imaginar, dibuixar en la ment, no costa cap diners; en el meu pensament sóc lliure i encara que siga per uns instants, gaudisc d'una meravallosa vida.

Rosa Mª Villalta.