Quan enyore la lluna,
platejada a la vora de la mar
a soles fosca parlant amb ella
com si les blanques paraules
al meu cor de goig emplenara.
Quan enyore la lluna,
il·luminant els meus pasos
quan a la foscor a soles passetge
amb els peus en la sorra húmida
amb l'aigua que suament els mulla.
Quan enyore la lluna,
una matinada d'un desembre
quan mirant-la de front a soles,
em mirava donant-me il·lusió
i amb l'aigua suau i tendra
era pau, i molt bona sensació.
Quan enyore la lluna,
que em mirava en la soletat,
i el fred que podria sentir
va ser un plaer sense cap nom.
Enyore eixa lluna plena
que me va plenar de pau i goig,
eixa que, caminant a soles,
em mirar ... em va tocar,
i va fer d'aquella matinada,
mentre tot el món al llit dormia,
el dia més meravellós de la vida.
Rosa Mª Villalta Ballester
No hay comentarios:
Publicar un comentario