PER QUÈ NO ACABA?

No m’agrada veure com la dona

cau a mans d’inhumans

que acaben amb les seues vides

o les maltracten pel seu plaer.

No m’agrada l’explotació infantil,

que no aprenguen a jugar

i que tan sols sàpien treballar

sense un altre joc que obeïr.

No m’agrada perdre la natura,

que per obra de l’humanitat

deixa la seua bellesa i realitat

lluny d’una vida saludable i plena.

M’agrada pensar que tot acabarà,

que les coses lletges perdràn,

que habrá una millor vida

per a que puguen disfrutar tots.

I acabar, s’acaba és clar;

però, per què no la violència

que, de sempre, ha estat?

Rosa Mª Villalta Ballester

CANVIS

Fa temps i no tant,

s’escoltava una granota,

es veia caure estreles

mentre un desig s’esperava.

Fa temps i no tant,

un ocell el seu cant donava,

el gall al poble despertava

les campanes a misa cridaven.

Fa temps i no tant,

un somriure es portava

un somni movia muntanyes

i la letra d’una cançó 

feia caure alguna llágrima.

I ara, no s’escolta la granota

ni es veu cap estrela

per demanar allò que s’espera.

I ara, ja no hi ha esglesia

plena amb gent dins d’ella

ni campanes anunciant misa,

una misa que no diu cap cosa.

I ara, s’ha perdut el somriure,

la il·lusió de fer un somni realitat,

I escoltem el que diuen cançons

lluny d’una lletra plena d’amor.

Fa temps i no tant, i ara,

tot canvi seria per a millor;

i ara, com fa temps I no tant,

es parla de canvi, de fer canvis;

però, canvis … no hi ha.

Rosa Mª Villalta Ballester

EL CICLE DE LES NOTES

Hui fa no es va alçar

potser un somni tindrà;

per això el re i el mi

vigilen sense cap permís.

Quan el fred apareix,

sol, no calfa com vol;

si, es qüestiona si ix;

però la les dóna la mà,

per tal de calor donar.

I, amb re, mi, fa, sol i la

calfen sense enrerre mirar.

I, com per art de màgia,

sense tindre cap direcció,

re, mi fa, sol i la, alhora,

donen una benvinguda

al do que torna a l’acció.

Autora: Rosa Mª Villalta Ballester

INFANTESA

Permitam a la infantesa el seu pas ,

que la inocència no perga la seua realitat,

que no hi haja una alegria inmensa,

que es permeta amb il·lusió somniar

I que sentisquen protecció i seguretat.

Que ja vindràn temps de problemes,

desl·lusions, joventut i maduresa;

que no es tornarà a ser xiquet o xiqueta,

que són al món per voluntad de dos.

Permitam a la infantesa el seu ritme;

facilitant-li benestar, plaer i confiança;

proporcionant-li els mitjans necesaris

per a un desenvolupament adequat.

Que per amunt  de les coses materials,

el que més precisa qualsevol infant

es sentir-se acollit, volgut i considerat.

Que no demanem vindre a este món;

estem ací potser per qüestió d’amor,

o potser per accident al fer l’amor.

Estem ací per amor o sense ell,

penseu que un bessó és inocent

i què, quan estem ja a l’úter,

sóm éssers que rebem de tot;

i que el rebuig i la irresponsabilitat

ens arriva de manera inmensa.

I tan sols un favor demane,

per una infantesa sense pèrdua;

ja siga per decisió, accident o violació,

adoneu-se que bateja un inocent cor;

que li donéu una serena benvinguda:

proporcionéu-li amor i protecció

perquè vindre a este món,

no ha sigut la seua elecció.

Autora: Rosa Mª Villalta Ballester

DIFÍCIL?

Es tan difícil comprendre
que se n'acaba la humanitat?
A poc a poc, els valors s'afonen,
va creixent l'agressivitat,
la falta de comunicació.
Quina pena i quina pèrdua
que tot pel que lluitaren abans,
haja quedat en record si queda,
i altra manera de viure,
tal volta més roïna, més lletja,
però més actual i més complexa,
dia a dia, ràpida i iinovadora.

Es tan difícil comprendre
que la comunicació s'esgota
en una societat d'individualisme,
en què la companyia física,
s'ha tornat internauta i llunyana,
i la llunyania es torna propera?

Es tan difícil comprendre
que qualsevol es torna mecànic
front a aparell que li diu coses,
ignorant que al seu costat
hi ha una persona parlant-li?

És tan difícil comprendre
que sense valors com a pilars,
ja no hi haurà un desitjar
que ens unisca per trobar
un societat de pau i benestar?

És tan difícil comprendre
que si no ensenyem a conviure
arribarem a ni tan sols conèixer-nos?

Potser siga difícil de comprendre,
però, amb tanta insebilització,
i amb tanta tecnologia,
potser, dins de no poc de temps,
no en trobem persones,
sinò aparells que en facen d'elles.

Potser, tal volta, siga bonic;
però, açí, aquesta que escriu,
enyore aquells temps,
en què la gent es saludava,
i s'utilitzava la paraula,
eixa que les persones coneixien.


Autora: Rosa Mª Villalta Ballester