CANVIS

Fa temps i no tant,

s’escoltava una granota,

es veia caure estreles

mentre un desig s’esperava.

Fa temps i no tant,

un ocell el seu cant donava,

el gall al poble despertava

les campanes a misa cridaven.

Fa temps i no tant,

un somriure es portava

un somni movia muntanyes

i la letra d’una cançó 

feia caure alguna llágrima.

I ara, no s’escolta la granota

ni es veu cap estrela

per demanar allò que s’espera.

I ara, ja no hi ha esglesia

plena amb gent dins d’ella

ni campanes anunciant misa,

una misa que no diu cap cosa.

I ara, s’ha perdut el somriure,

la il·lusió de fer un somni realitat,

I escoltem el que diuen cançons

lluny d’una lletra plena d’amor.

Fa temps i no tant, i ara,

tot canvi seria per a millor;

i ara, com fa temps I no tant,

es parla de canvi, de fer canvis;

però, canvis … no hi ha.

Rosa Mª Villalta Ballester