SENSE CAP PREU

 

Com canviar una situació quan no és gens favorable? És possible resoldre circumstàncies totalment desfavorables?

Així com et veig, lluna, de matí, quan ja el sol va a eixir, així em pregunte com canviar una situació desagradable i si és tan visible com tú i el sol.

Des que ja no estàs, tot de colp ha canviat; tot te un altre sentir, un altre mirar, una altra perspectiva i una altra resposta. Resposta, eixa que no tinc, eixa que desitge, eixa que anhele per a tindre una millor existència.

Lluna i sol, doneu-me eixa pau que no trobe i que en vosaltres sí puc observar.  Segueu les meues fidels companys, doncs amb vosaltres n'hi ha serenitat i harmonia.

Vullguera tindre les paraules adequades, el moment oportú, l'acció idònea, el valor suficient per a poder seguir el camí de la vida d'una manera molt més fàcil i sentir que este precís moment no ha sigut vanal.

N'hi ha coses que se poden solucionar, a las que tenim accés per a modificar; però, lamentablement, no succeix en moltes altres.

Durant mesos, des que no estás, he intentat sense cap logre mirar desde una altra perspectiva, inclús sentir un altre despertar; i no hi ha pitjor resultat que voler modificar allò inmodificable.

Des de hui, intente modificar tot allò que en mí puc ser capaç, encara que siga mínim, intente deixar de costat tot allò que no està en la meua ma, que no puc alcançar.

Sé que me fa mal tot allò que no puc modificar que, d'alguna manera, influix en mi dia a dia; però aprenc a viure amb allò, a sanar les meues ferides, a tancar portes que ja no van a mostrar-me gens més que dolor i a obrir unes altres que em porten a veure eixe sol i lluna que tant be em fan quan amb mi van.

Estar amb el sol i la lluna és un moment màgic, un instant que pot no tindre importància però quan es prova és com una droga que no es pot deixar. Al menys, és una cosa que,  de moment,  no n'hi ha que pagar, és gratis i te moltíssims beneficis.

Esos núvols que tant descriuen y que moltes porques persones miren, eixe cel a voltes ras a voltes nuvolat que ens envolta i ens acompanya sense tindre que demanar, sense tindre que donar cuenta a ningú.

Llibertad, una cosa que és tan agradable i tan sa que, quan es furtat, deixa al ser humà sense el seu jo, sense la  seua esència i sense poder ser uno o una mateix o mateixa.

Rosa María Villalta Ballester

DONEM MÉS?

 La vida dona moltes voltes,

moltes voltes que no esperem;

quan creguem que ja ho tenim tot,

veiem que ens falta per tindre més.

Pero mai ens fixem si donem més.

Les persones som fluctuants,

tan pront estem plorant i dolent,

com amb riures sense saber per què,

ni per fer alguna cosa diferente.

Pero mai ens fixem si donem més.

La infantesa és delicada i tendra,

mai hauria de canviar,

en adults ens tornem per força,

en vells si decisions no en prenem.

Però mai ens fixem si donem més.

Ens agrada que ens donen,

donem per tal d'obtindre més,

mai ens preguntem on és el límit,

mai contestem sense esperar res.

Però mai ens fixem si donem més.

Un dia nou, un amanéixer nou;

tal volta siga igual o diferent,

però igual igual ... no pot ser,

perquè sempre no mirem igual.

Però mai ens fixem si donem més.

Ens preguntem si ens donen,

si rebem el que necessitem,

però al cap del dia,

ens preguntem si hem donat més?

Rosa María Villalta Ballester

BAIX LA LLUNA PLENA

 Lluna plena, solitaria i atraient,

fas que la foscor s'allunye,

que l'esperança no s'amague,

que els somnis apareguen,

que tú amb mí estigues.

Lluna, amb la teua companyia,

fas de la plenitud un instant,

amb la teua llum un volcà,

i la serenitat un gran regal.

Lluna, mar i molta calma,

sols les ones del mar,

sense crits ni records,

sense cap paraula ni rencor.

Lluna, mar platejada,

on va a parar el malestar?

On va a parar l'angoixa,

que acaba al vostre mirar?

On estan les ànimes bones

que, amb un gran buit, se'n han anat?

On trobar la tranquil·litat, 

si no és junt a la lluna i el mar?

On traure la ràbia i impotència,

de no saber què fer ni on anar?

On juntar les llàgrimes 

si no és en l'arena i el mar?

Quina cosa millor que la lluna,

al cor calma pot donar?

Rosa María Villalta Ballester

NO MIRES CAP ARRERE

 

No mires cap arrere,

el passat no pot tornar,

ni la gent que hem perdut,

ni els instants que ens han agradat.

El present és el que hi ha,

sense gent que volem tindre al costat,

sense forces de un camí d'obstacles,

amb cadascú i cadascuna de nosaltres.

Els temps passats i futurs res fan,

tan sols perdre aquestos moments,

mentre el cor bateja mostrant,

la vida d'un valor intens.

No mires cap arrere,no,

perquè l'edat no es recupera,

les vivències són especials,

les persones som vulnerables

i ara, de front, escric perquè sóc.

Rosa María Villalta Ballester

EL CAMÍ

Tantes i tantes voltes ens hem preguntat pel camí que ens depara, desaprofitant els moments i l'entorn que en el present ens acompanya.

El camí, potser llarg o curt, tal volta bonic, tal volta lleig; encara que hi haja gent que diu que està en nosaltres fer-ho d'una manera o d'una altra, el camí que vivim és que que hi és i punt. Nosaltres no som qui definix els seus paràmetres ni la forma de porta-lo a terme.

Anem i segons les circumstàncies, fem o deixem de fer.  I sabem que hi ha un final.

Quantes persones s'han anat ja del camí, han partit i encara estem en el camí, encara que no vullguem.

Quantes circumstàncies bones i no tant bones hem viscut i encara que ens haja agradat ja no podem tornar?

Tenim un present i és el que compta. El ara. El com reaccionem, el com mirem i el com vivim o deixem de viure aquest moment.

I les ferides, l'angoixa, el dolor i tot allò que tenim al cap son les responsables de que aprofitem o no el nostre despertar.

Tal volta les ferides no tanquen, estiguen obertes i no siguem capaços d'afrontar una altra realitat, com tampoc siguem capaços de l'angoixa i el dolor que ens envolten i no ens deixen veure la llum que tal volta podriem veure.

Camimen i caminem, sense pensar, pensant, amb dolor, amb goig, amb tantes variades idees i pensaments que el camí dona per a tot.

I s'afegeix el cansanci, l'esgotament i moltíssimes ganes de deixar i abandonar el camí. 

Tanmateix, apareixen eixes persones que et donen la mà per a que no pergues el nord i continues el camí.

Tanmateix, comences a pensar que no tot es roí o vols pensar això per a poder continuar.

Tanmateix, la llum apareix cada matinada. I, una altra manera de continuar el camí.

Quan acaba? Tal volta siga el que menys hauriem de pensar.

Com fer-bo? De la manera que el benestar siga el major benefici.

Qui ha de fer-ho? Tot aquell que està destinat a fer-ho, encara que no sàpiga per què.

Rosa María Villalta Ballester
 

EL CURS DE LA VIDA

 Tal volta, en un moment llunyà, sapiguem com les ones tenen tan diferent armonia i activitat.

Tal volta, nosaltres d'alguna manera ens pareixem en el nostre existir, en la nostra vida, en el nostre sentir i pensar.

Realment estan a soles? S'acompanyen en el seu estar? Actúen per instint o tan sols una altra ona le fa anar abans?

Podem veure dos ones iguals? Poden ser ones bessones? O, tal volta, la natura les fa a cadascuna ser com siga? Tindran nom? I edat?

Acaben simplement a l'esclatar o, es renoven quan retornen al mar?

Podriem pensar que nosaltres som ones, que cadascú o cadascuna de nosaltres som especials i diferents i que, una volta aconseguida una meta, retorme a per una altra.

Observant les ones, observe als meus ser volguts, a totes aquelles que s'han anat ja i ja no puc vore-les, a totes aquelles que no veig pero sí hi estan.

Les ones també se tumben unes a altres, es boten, s'avancen i també amb ira i furia s'acomiaden.

Veig a tot aquell que no està amb mí i que han fet de la meua vida un estar meravellós i quan despareixen, deixen un buit que no es pot omplir de cap manera.

Veig a aquelles que amb furia s'apropen a mi i de les que m'allunye perquè son improcedents i aporten dolor i angoixa i venen una volta i una altra; se'n van i tornen.

Em veig a mi mateixa, de lluny, que arriva amb ira i amb incertessa però arriva i està, es queda, i continua perduda, xocant amb altres ones que passen al seu costat sense cap mirada ni cap paraula.

Es veuen ones alegres, que tornen i tornen però que son amagades per unes altres grans i fortes que les invaixen i no les deixen arrivar a terme.

Totes veniu de cara, tal volta; també hi hauran unes altres que vullguen tornar pero que, impulsades per totes, al seu terme han d'arribar.

Digueu-me, ones, quines de vosaltres voldríeu no arribar? Vosaltres sou natura; nosaltres, aquells humans que ens dediquem a veure-vos esclatar.

Nosaltres, de la mateixa manera que vosaltres, estem, esclatem i ens perdem.

Rosa María Villalta Ballester

ON TE TROBES

                                       

Vens a nosaltres o nosaltres et trobem?

En quin lloc t'amagues que no et veiem?

Ets en qualsevol lloc i silenciós,

voluntari i sense demanar intenció.

A voltes et presentes disfressat,

entre paraules que no s'entenen,

entre realitats i moltes precaucions.

Segur que el temps no et separa,

si de veritat estas sense obligació.

Amb tú no n'hi ha incertessa,

ni por de rebre qualsevol reacció.

Sense tú, el món és una odisea,

sense cap sensibilitat nidelicadesa.

Tal volta siga cosa de buscar-te,

o més be tindre la sort de agafar-te.

Amb tú, amor, la vida és plena,

perquè sense tú, l'abisme

es troba en qualsevol part.

Rosa María Villalta Ballester