EL CAMÍ

Tantes i tantes voltes ens hem preguntat pel camí que ens depara, desaprofitant els moments i l'entorn que en el present ens acompanya.

El camí, potser llarg o curt, tal volta bonic, tal volta lleig; encara que hi haja gent que diu que està en nosaltres fer-ho d'una manera o d'una altra, el camí que vivim és que que hi és i punt. Nosaltres no som qui definix els seus paràmetres ni la forma de porta-lo a terme.

Anem i segons les circumstàncies, fem o deixem de fer.  I sabem que hi ha un final.

Quantes persones s'han anat ja del camí, han partit i encara estem en el camí, encara que no vullguem.

Quantes circumstàncies bones i no tant bones hem viscut i encara que ens haja agradat ja no podem tornar?

Tenim un present i és el que compta. El ara. El com reaccionem, el com mirem i el com vivim o deixem de viure aquest moment.

I les ferides, l'angoixa, el dolor i tot allò que tenim al cap son les responsables de que aprofitem o no el nostre despertar.

Tal volta les ferides no tanquen, estiguen obertes i no siguem capaços d'afrontar una altra realitat, com tampoc siguem capaços de l'angoixa i el dolor que ens envolten i no ens deixen veure la llum que tal volta podriem veure.

Camimen i caminem, sense pensar, pensant, amb dolor, amb goig, amb tantes variades idees i pensaments que el camí dona per a tot.

I s'afegeix el cansanci, l'esgotament i moltíssimes ganes de deixar i abandonar el camí. 

Tanmateix, apareixen eixes persones que et donen la mà per a que no pergues el nord i continues el camí.

Tanmateix, comences a pensar que no tot es roí o vols pensar això per a poder continuar.

Tanmateix, la llum apareix cada matinada. I, una altra manera de continuar el camí.

Quan acaba? Tal volta siga el que menys hauriem de pensar.

Com fer-bo? De la manera que el benestar siga el major benefici.

Qui ha de fer-ho? Tot aquell que està destinat a fer-ho, encara que no sàpiga per què.

Rosa María Villalta Ballester