Lluna plena, solitaria i atraient,
fas que la foscor s'allunye,
que l'esperança no s'amague,
que els somnis apareguen,
que tú amb mí estigues.
Lluna, amb la teua companyia,
fas de la plenitud un instant,
amb la teua llum un volcà,
i la serenitat un gran regal.
Lluna, mar i molta calma,
sols les ones del mar,
sense crits ni records,
sense cap paraula ni rencor.
Lluna, mar platejada,
on va a parar el malestar?
On va a parar l'angoixa,
que acaba al vostre mirar?
On estan les ànimes bones
que, amb un gran buit, se'n han anat?
On trobar la tranquil·litat,
si no és junt a la lluna i el mar?
On traure la ràbia i impotència,
de no saber què fer ni on anar?
On juntar les llàgrimes
si no és en l'arena i el mar?
Quina cosa millor que la lluna,
al cor calma pot donar?
Rosa María Villalta Ballester
No hay comentarios:
Publicar un comentario