Podriem pensar en coses lletges i no estar be mai. Podriem pensar en totes les coses que no hem fet i que ja no podem. Tal volta el pas del temps haja sigut aprofitat encara que no haja sigut com que voliem. Tal volta, no s'haja sigut capaç d'endreçar el curs de la vida i es pense en la mala sort, la responsabilitat ... però el fet és que res s'ha fet.
És absurd pensar en lo que no ha sigut i no hi és. És també absurd pensar en recuperar el temps que no s'ha aprofitat.
Coherent és acceptar la situació actual i fer el que més benestar proporcione, tractar de aprofitar cada segon del nostre present, inclús el fet de respirar i adonar-se'n d'aquest fet pot proporcionar el punt de partida per a continuar caminant encara que no se sàpiga per a què.
Encertat és voler obtindre i gaudir de les coses a un curt plaç de temps. Gaudir i adonar-se'n de moltes coses que la major part de les voltes ni s'adonem per voler coses més enllà que potser no podem aconseguir.
Primer s'ha d'acceptar la situació que ens toca i les nostres circumstàncies per a poder començar i tractar d'assolir el més proper possible.
La soletat trobada i no volguda ensenya que no es pot obligar la companyia, que una amistat no es compra ni s'imposa. És més fàcil acceptar que la companyia, l'amistat, moltes voltes és una cosa imaginària que reial. Quantes voltes les persones n'hem escoltat la pregunta de si no tens parella, no tens amics o amigues ... no n'ixes ... i allò és lleig i sobretot, desafortunat.
De la mateixa manera, la frase típica de "ix, busca, ..." és tota una frase feta que no té cap sentit. L'amistat, l'amor, sorgix, no pense que siga una búsqueda. L'amistat, l'amor, sorgix, no es demana, no es persegueix. Quan es persegueix, deixa aleshores la seua esència.
Una decisió encertada és acceptar la situació i les circumstàncies que es tenen la qual cosa no vol dir que no se tinga il·lusió o desig de trobar alguna altra cosa o manera de viure; però, de la mateixa manera que una persona és alta o baixa, prima o grosa, s'ha d'acceptar la situació la qual es viu.
Una persona pot desitjar tindre alguna persona que la vullga, o voler; una altra, és que siga o no siga cert.
Al llarg dels anys, he aprés una cosa certera: la realitat és la que és i no puc canviar-la. Puc destijar, somniar, anar per ... però una altra és que es faça o no reial. Cap persona pot forçar a una altra a voler, a confiar, a ser part d'una altra. L'acceptació o el rebuig no es poden condicionar. Són i punt.
Rosa María Villata Ballester
No hay comentarios:
Publicar un comentario