(fotografia de la meua autoria)
La sensibilitat no es pot controlar i, ara, qualsevol notícia de pèrdua fa que em pose a plorar recordant temps passats.
Sé que no servix de res anar al passat; però també sé que no puc evitar anar a eixa època en què cantava Camilo Sesto, triomfava Blanca Fernández Ochoa, la gran família, els pallassos ...
Sí, em faig massa major; perquè enyore eixe passat. No puc evitar plorar ni tindre tristesa. Els records s'acolpen d'una manera immensa.
I deixe que les llàgrimes invaisquen les meues galtes.
Rosa Mª Villalta Ballester
Amb la gent que perdem , també ens hi va una mica de nosaltres, de la nostra vida i vivències...inevitablement.
ResponderEliminarÀnims ;)
Això és Artur.
EliminarBenvingut a aquest blog i moltes gràcies per les teues paraules.
Salutacions.
Una setmana molt trist, quina llàstima!
ResponderEliminarPue sí, i són coses que me trauen records dels temps en que era xicoteta.
EliminarMoltes gràcies Julia per la teua visita i les teues paraules.
Salutacions
A mesura que ens fem més madurs, la sensibilitat augmenta ...
ResponderEliminarComencem a sentir amb certa sensibilitat certes cançons, certs fets ...
És impossible evitar aquest procés on la malenconia ens envaeix la vida.
Per això, semblem més bonics.
Però qualsevol pèrdua d’amics ens fa més forts davant l’inevitable de la mort i la bellesa de la vida.
Petonets brasilers!!!
Quin comentari més bonico Pequeños Delitos Renovados.
EliminarAgraix molt la teua visita i les teues paraules.
Salutacions.
Deus ser molt sensible i per això ho vius així.
ResponderEliminarPetons.
Sí, hipersensible. I no és gens bó.
EliminarGràcies Toro Salvaje per la teua visita i les teues paraules.
Salutacions.