TAL COM ÉS

(fotografia presa sobre mí)

Hui és hui. Ha sigut i està acabant. El que passara ahir no és el que ha passat hui ni pot ser exactament el que passarà demà.

Fins ara pensava que el dia a dia, el viure, era una linia continua, sense coses que tingueren importància. 
Estava aferrada a la meua soledat, a la meua manca d'entusiasme, deixant passar tots els instants, tots el moments, que la meua vida em dona dia a dia.

Normalment solem desitjar tot allò que no tenim. El que no té diners els diners, els que no té companya, companya; riquesa, amistat, ... felicitat. Una paraula que no té una definició establerta.
Potser la vida sea simplement aceptar les coses que tenim, siguen bones o no. Aceptar que sóm com sóm, sense pretender canviar, el que no es pot canviar.

He viscut anys sencers lamentant-me de la meua soledat, del meu fracàs social; de la manca d'habilitats, intel·ligència, experiència ...
I ... mentres tant, he deixat de veure el que tinc, el que realment tinc i que puc i no aprofite.

Ara comence una nova etapa. Aceptant la meua realitat. Sense forçar cap canvi que no se puga fer. Sóc com sóc: estic en este univers. Forme part d'ell com l'ocupa una formiga, un mosquit, un elefant, un arbre gros i gran o una minúscula planta. 
Comence esta nova etapa sense cap comparació. Tal volta el meu greu defecte ha sigut comparar-me amb la gent que em rodeja.
No, Rosa. Ja és hora de ser tu mateixa, de aceptar-te, de voler-te com sigues.
Un arbre potser no estiga satisfet; però hi està.
Durant aquestos dies he pogut adonar-me que molts problemes són creats pers nosaltres i no són reals. I en cas de ser-ho de res serveix anar en contra de la realitat o no fer.

Com que forme part d'aquest univers, sóc part d'ell, millor aprofitar allò que sí és agradable, allò que no es necessita mes que una mateix.
Hui, mentre he eixit perquè haria d'eixir, per no estar tancada en casa, encara que he arribat sense apenes forces ni ganes de mirar, m'he adonat dels arbres baix els quals estava aseguda a la seua ombra.

Sí, tal volta, siga millor admirar el que es pot admirar i desfer tots el pensaments i destjos que no són posibles.
En realitat, encara que siga en parella, en grup, com siga, la millor i la única manera de trobar-s'hi és cadascú i cadascuna.

Rosa Mª Villalta