Tal volta, nosaltres d'alguna manera ens pareixem en el nostre existir, en la nostra vida, en el nostre sentir i pensar.
Realment estan a soles? S'acompanyen en el seu estar? Actúen per instint o tan sols una altra ona le fa anar abans?
Podem veure dos ones iguals? Poden ser ones bessones? O, tal volta, la natura les fa a cadascuna ser com siga? Tindran nom? I edat?
Acaben simplement a l'esclatar o, es renoven quan retornen al mar?
Podriem pensar que nosaltres som ones, que cadascú o cadascuna de nosaltres som especials i diferents i que, una volta aconseguida una meta, retorme a per una altra.
Observant les ones, observe als meus ser volguts, a totes aquelles que s'han anat ja i ja no puc vore-les, a totes aquelles que no veig pero sí hi estan.
Les ones també se tumben unes a altres, es boten, s'avancen i també amb ira i furia s'acomiaden.
Veig a tot aquell que no està amb mí i que han fet de la meua vida un estar meravellós i quan despareixen, deixen un buit que no es pot omplir de cap manera.
Veig a aquelles que amb furia s'apropen a mi i de les que m'allunye perquè son improcedents i aporten dolor i angoixa i venen una volta i una altra; se'n van i tornen.
Em veig a mi mateixa, de lluny, que arriva amb ira i amb incertessa però arriva i està, es queda, i continua perduda, xocant amb altres ones que passen al seu costat sense cap mirada ni cap paraula.
Es veuen ones alegres, que tornen i tornen però que son amagades per unes altres grans i fortes que les invaixen i no les deixen arrivar a terme.
Totes veniu de cara, tal volta; també hi hauran unes altres que vullguen tornar pero que, impulsades per totes, al seu terme han d'arribar.
Digueu-me, ones, quines de vosaltres voldríeu no arribar? Vosaltres sou natura; nosaltres, aquells humans que ens dediquem a veure-vos esclatar.
Nosaltres, de la mateixa manera que vosaltres, estem, esclatem i ens perdem.
Rosa María Villalta Ballester
